Resum del Cafè Teològic: "Adoctrinament i Escola"

Aquestes darreres setmanes s’ha parlat molt sobre la qüestió de l’adoctrinament a l’escola arran de la polèmica generada per la implantació del “pin parental” en alguna comunitat autònoma, amb l’objectiu de “vetar” -segons els seus detractors- activitats dirigides a la (de)formació afectivosexual dels infants. També han alimentat el debat les paraules de la ministra d’Educació sobre si els “fills pertanyen o no als pares”. Penso que tot plegat ha estat molt positiu perquè s’ha generat una oportunitat per reflexionar sobre el paper que han de jugar els pares i l’Estat en l’educació dels infants.

El Diccionari de la Llengua Catalana defineix el terme “adoctrinar” amb els següents termes: “Instruir (algú) en alguna cosa”. Per tant, partint d’aquesta definició, l’adoctrinament només pot tenir una connotació negativa si el contingut d’aquesta instrucció és titllat de perjudicialcom és el cas que ens ocupa. Veiem alguns exemples:

Fins fa poc, generalment, quan es tractava la qüestió de “l’adoctrinament a l’escola” s’associava a l’etern debat sobre la classe de religió a l’escola. El “mantra” que es repetia, i se segueix repetint és: “A la classe de religió s’adoctrina (en sentit negatiu) i, per tant, no ha d’haver-hi ensenyament de la religió (confessional) a l’escola”.

Ara bé, l’any 2017, amb la crisi social de “l’1 d’octubre” va tornar amb força la qüestió de “l’adoctrinament” a l’escola. D’aquesta manera, el recurs a “l’acusació d’adoctrinament” amb la finalitat de destruir a qui pensa diferent ja no es reduïa a l’àmbit de l’ensenyament de la religió sinó que també abastava el de la política partidista.

El més interessant va ser que, arran d’aquesta darrera polèmica, van sorgir diverses veus en defensa dels docents que van iniciar una campanya “d’apologia de l’adoctrinament” (en sentit positiu) amb eslògans del tipus: “Jo adoctrino en la reflexió crítica”, “Jo adoctrino en la solidaritat”, “Jo adoctrino en la convivència”…

Tenim acusacions d’adoctrinament a l’escola amb motiu de la religió, de política, i l’altre gran tema és el de l’educació afectivosexual. Però de què parlem quan ens referim a aquesta educació afectivosexual que es vol evitar amb el “Pin parental”? Ens referim a aquella que vol imposar a tot l’alumnat una visió relativista de la sexualitat humana, que no accepta una veritat objectiva respecte a aquesta dimensió de la persona. O dit d’una altra manera, aquella que es vol inculcar a tots els infants com a única “visió democràtica” de la sexualitat, és a dir, la del “Lobby LGTB…”, l’anomenada “ideologia de gènere”.

Ens trobem, per tant, davant d’un projecte d’enginyeria social que fa temps que es cou i que ara el “Pin parental” ha començat a “punxar” (com va fer en el seu moment el “tábano de Atenas”) i que està posant en evidència la deriva totalitària de l’Estat que vol suplantar els pares i imposar la “ideologia de gènere” als fills.

Però, quina hauria de ser la finalitat de la institució escolar respecte a l’educació afectivosexual? El Papa Francesc ho explica molt bé a l’Exhortació Amoris Laeitita n. 84: Pero me parece muy importante recordar que la educación integral de los hijos es «obligación gravísima», a la vez que «derecho primario» de los padres. No es sólo una carga o un peso, sino también un derecho esencial e insustituible que están llamados a defender y que nadie debería pretender quitarles. El Estado ofrece un servicio educativo de manera subsidiaria, acompañando la función indelegable de los padres, que tienen derecho a poder elegir con libertad el tipo de educación —accesible y de calidad— que quieran dar a sus hijos según sus convicciones. La escuela no sustituye a los padres sino que los complementa. Este es un principio básico: «Cualquier otro colaborador en el proceso educativo debe actuar en nombre de los padres, con su consenso y, en cierta medida, incluso por encargo suyo»”.

Per tant, qui ha de decidir el tipus d’educació -també la que fa referència a la dimensió afectivosexual dels fills- no és l’Estat sinó els pares. Si no és així, l’Estat deixa de ser democràtic i passa a ser totalitari. El Papa Francesc ho denuncia amb les següents paraules: “Esto comporta al mismo tiempo apoyar el derecho de los padres a la educación moral y religiosa de sus hijos. Y en este punto quisiera manifestar mi rechazo a todo tipo de experimentación educativa con los chicos. Con los niños y jóvenes no se puede experimentar. No son cobayas de laboratorio. Los horrores de la manipulación educativa que hemos vivido en las grandes dictaduras genocidas del siglo XX no han desparecido; conservan su actualidad bajo ropajes diversos y propuestas que, con pretensión de modernidad, fuerzan a caminar a niños y jóvenes por el camino dictatorial del «pensamiento único»” (Discurs del Sant Pare Francesc a la Delegació de l'Oficina Internacional Catòlica de la Infància, 11 d’abril de 2014).

El més interessant, i com a conclusió, és que la normativa civil internacional, estatal i autonòmica confirma aquest principi que l’Església ha ensenyat des de sempre: els pares són els primers responsables de l’educació dels fills i, per tant, tenen el dret a triar el tipus d’educació que volen segons les seves conviccions (cfr. Declaració Universal dels Drets Humans (art. 26.3); Conveni Europeu per a la Protecció dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals (art. 2); Declaració Universal dels Drets del Nen (Principi 7è); Convenció relativa a la Lluita contra les Discriminacions de l'Esfera de l'Ensenyança (art. 5.1); Constitució Espanyola (art. 27.3); Llei orgànica de llibertat religiosa (art. 2); Estatut d’Autonomia de Catalunya (art. 21.2); Llei d’Educació de Catalunya (art. 2), etc.).

Fa uns dies, el Dr. Rafael Navarro-Valls, expert en Dret, va publicar un article titulat Entre padres e hijos anda el juego molt recomanable per aprofundir en la dimensió jurídica d’aquesta qüestió tan transcendental per al nostre futur. Potser no és lluny el dia que ens demanin “jurar fidelitat a l’Estat” -per mitjà de l’acceptació de la “ideologia de gènere”- enfront de l’adoració a Nostre Senyor que “va crear l'home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l'home i la dona” (Gn 1,27).

Una última recomanació per entendre què està passant: la pel·lículaVida oculta del director Terrence Malick.

Ignasi Díaz
Professor de religió catòlica a l’Institut Esteve Terradas de Cornellà de Ll.

Rep totes les nostres novetats al teu correu electrònic Subscriu-te